08
març
13

8 de Març: per un feminisme de classe i combatiu

Avui és 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora. Els carrers de moltes ciutats de l’Estat espanyol s’ompliran de dones i homes que es manifestaran, darrere de les seves pancartes, per reivindicar les causes i drets de les dones. Alguns partits i plataformes oportunistes ho faran, com cada any, de forma simbòlica i a manera de rentat d’imatge; altres col·lectius, plataformes i organitzacions, per reivindicar un dia com qualsevol altre els drets de la dona treballadora , en la seva incansable lluita per l’emancipació de tota la classe obrera.

El 8 de Març es ve utilitzant des de les institucions com a dia simbòlic i argument victimitzador. No en va porten dècades despolititzant el sentit d’aquesta data, sent l’actual denominació oficial de la mateixa Dia Internacional de la Dona.

Freqüentment s’ha dit que l’elecció de la data es va fer en memòria d’una vaga de treballadores de la fàbrica Cotton de Nova York el 8 de març de 1908. Aquell dia era diumenge. Recerques posteriors demostren que aquella vaga es va perllongar durant tretze setmanes i va començar, realment, al setembre de 1909. Se sol parlar també de l’incendi de la Triangle Shirtwaist Company on van ser assassinades moltes treballadores a les mans dels seus patrons, que van calar foc a la fàbrica que aquestes havien ocupat en senyal de protesta per les seves miserables condicions de treball. Aquells fets van ocórrer, no obstant a un 25 de març de 1911. Mig any abans, a l’agost de 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes a Copenhague liderada per Clara Zetkin, es va decretar l’establiment d’un dia internacional de la dona treballadora, amb l’objectiu de reconèixer la seva lluita. Set anys després, el 8 de març de 1917, un grup de treballadores i mestresses de casa es van amotinar davant la falta d’aliments a Sant Petersburg, donant lloc a una revolta a la qual es van sumar treballadors i estudiants i iniciant així el procés revolucionari rus que acabaria a l’octubre. Aquell març de 1917, les dones van demostrar el seu potencial revolucionari i la seva capacitat d’apoderament, lluny dels discursos institucionals victimizadors que envolten aquesta data. No és casualitat que l’ONU, en 1975, oferís una versió de l’origen del 8 de Març que feia completament invisible els successos de 1917, eliminant així el caràcter de classe i revolucionari que realment té el Dia de la Dona Treballadora.

Les diverses formes que ha pres el feminisme, com a corrent de pensament i com a moviment social que lluita per la igualtat de la dona en alguns àmbits (drets civils, polítics i socials) i, en alguns casos, per la superació dels dogmes del patriarcat ancorat en el capitalisme i en les estructures de poder de l’Estat burgès, han marcat la Història del segle XX. Avui dia, la lluita per l’emancipació de classe i gènere sembla ser solament un teatre representat cada 8 de Març i canalitzat pel feminisme burgès on es fa veure que, amb una superficial integració política, social i laboral de les dones en suposada igualtat amb els homes, queden superats el patriarcalisme les velles reivindicacions de les dones treballadores.

I malgrat això, la realitat mostra que les reivindicacions de fa un segle responien a un conflicte encara vigent i cada vegada més evident, el conflicte entre classes que aguditza l’opressió patriarcal que ja de per si mateix sofreix la treballadora com a dona. No és possible ignorar l’opressió de classe, que subjeu en tot moment a la de gènere, i menys encara en l’actual context de crisi del capitalisme.

L’atur i l’explotació de la nostra classe augmenta a passos engegantits, la discriminació laboral que sempre han sofert les dones , fan de les xifres de l’atur i de les diferències salarials un atac a aquestes encara més aclaparant, en la línia de tots els atacs a la nostra classe perpetrats per l’Estat burgès en forma de reformes laborals que, com sempre, fereixen més salvatgement als sectors més vulnerables de la classe treballadora. És aquest el cas de les dones, que sofreixen diàriament una major facilitat per ser acomiadades, la pèrdua progressiva dels seus drets i la temporalitat del treball. A això, se sumen les cada vegada majors dificultats per accedir al mercat laboral doncs, segons dicten els rols imposats pel patriarcat, la dona ha de poder conciliar tots els aspectes de la seva vida, incloent el treball productiu i remunerat, amb la seva funció reproductiva i domèstica. Això comporta una reducció de les seves jornades, en el cas de les quals segueixen salvant-se de l’atur estructural, i el fet de treballar menys hores per així assumir totes les hores del treball domèstic, que les dones realitzen sense retribució alguna i sense cotitzar, suposa un obstacle afegit a l’hora de rebre una pensió de jubilació, especialment des de la seva última reforma. Al mateix temps, la pensió de viduïtat, únic sustent de moltes dones de la classe obrera, també ha estat retallada, condemnant a les dones d’edat més avançada a una situació de pobresa encara més perillosa.

El feminisme burgès, ignorant completament la doble explotació que la dona sofreix com a dona i com treballadora, es visualitza en dates assenyalades com aquesta centrant el seu discurs en xifres de dones assassinades (encara que sense estudiar ni analitzar tota l’escalada de violència que les dones sofreixen fins a la seva màxima expressió, que és el feminicidi), obviant que part d’aquestes entren amb cada vegada més força en paràmetres no quantificats d’assassinats o violència que no acaba en assassinats, com és el cas de les dones desnonades, el drama que ha esdevingut un fenomen social en progressiu augment que afecta als i les treballadores amb pitjors condicions de vida.

A tota aquesta misèria se li ha de sumar la no implementació d’una sèrie de lleis pel que concerneix prestacions socials, com la llei de l’avortament o la retirada de les ajudes per naixement, petites concessions del pseudofeminisme de les institucions burgeses que han estat de nou arrabassades a les dones, retrocedint així diverses dècades de lluita pel dret a decidir sobre el seu propi cos.

El Govern prioritza, a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi estructural del capitalisme, injectar milions d’euros a bancs i finançar sectors com el de l’automòbil o la construcció (treballs generalment masculinitzats), en detriment dels pressupostos destinats a la cobertura de drets socials,en aquest cas, de les dones. Augmenta la càrrega domèstica i de cures de les persones depenents per a la dona treballadora, assumint-se una vegada més que aquesta realitzarà aquest treball vital per a la perpetuació del mode de producció capitalista (doncs suposa el 80% del total del treball que permet la vertebració i continuació sistèmica del capitalisme) de forma silenciosa i no remunerada, sense cotitzar, sense protestar, perquè els rols del patriarcat imposen que és el que “naturalment” estan cridades a fer. Els estereotips de gènere, que inculquen des d’edat primerenca a nenes i nens els diferents rols adquirits amb els quals han d’identificar-se al llarg de la seva vida, naturalitzant les diferències i desigualtats que es donen entre aquests, són alguns dels mecanismes del patriarcat dels quals més s’aprofita el capitalisme. En definitiva, és completament absurd negar l’íntima relació del patriarcat amb el capitalisme, ja que aquest necessita a les dones de la classe treballadora com la més barata mà d’obra mentre, al seu torn, suporten tot el pes del treball reproductiu (familiar i domèstic) sense comptabilitzar-ho com a cost de producció.

Tants cicles de concessions i pèrdues contínues dels drets de les dones de la classe treballadora, que no són més que l’intent de minvar el seu potencial revolucionari, solament deixen en clar una cosa: la lluita feminista no pot ser interclassista i, de la mateixa manera, el feminisme no pot pertànyer a les institucions burgeses, doncs no seran aquestes les que ens regalin els drets, de la mateixa manera que no els hi regalaran al proletariat. Únicament deposant el capitalisme es podrà abolir el patriarcat que vertebra les relacions socials derivades del model de producció capitalista.

És el moment que el feminisme recuperi la tradició de lluita que fa dècades va perdre, allunyant-se de posicions interclassistes, integrant-ho en la lluita de classes i intrínsecament lligat a l’emancipació del proletariat.

RECONSTRUCCIÓ COMUNISTA (RC)
8 de Març, 2013

Anuncis

0 Responses to “8 de Març: per un feminisme de classe i combatiu”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


Contacta amb nosaltres:

colectiurcm@gmail.com

stalin, pravda nº302 (1929)

"Podeu tenir la seguretat, camarades, de que estic disposat a seguir entregant a la causa de la classe obrera, a la causa de la revolució poletària i el comunisme mundial totes les meves energies, tota la meva capacitat, i si fora necessari, tota la meva sanc gota a gota"

Pàgina estatal R*C

R*C Euskal Herria

R*C València

R*c Catalunya

R*C Andalucía

ferratines

Anuncis

%d bloggers like this: