Arxivar per Octubre de 2014

30
oct.
14

Algunes anotacions sobre la nostra història.

Versión en castellano: Algunos apuntes sobre nuestra historia
De nou, internet es converteix en un refugi pels escrits d’aquells que ataquen a la nostra organització des del més marginal del Moviment Comunista. En aquesta ocasió es tracta del P.C. de Villaverde, una cèl·lula composta per una única família: pare, fill i avi. Aquests ens acusen de ser una secta i s’atorguen la valentia de realitzar una narració de la nostra pròpia història com a organització. Fins i tot la història que precedeix a part de la nostra militància.

Agraïm a aquests revisionistes l’oportunitat que ens brinden, ja que l’única importància que té el seu escrit és la de convidar-nos a explicar la nostra història d’una forma real. Encara que ni el seu escrit ni aquesta cèl·lula tinguin la menor rellevància, els agrairem el gest al final del mateix, mostrant al lector la seva història i el seu present.

Reconstrucció Comunista es constitueix a l’estiu de 2009, tot l’anterior que es narra és una part del procés que va donar pas a la seva fundació, però tampoc és tan transcendental, doncs la immensa majoria dels militants i quadres actuals de l’organització ni tan sols van viure aquest procés. Ni que dir en el procés de ruptura amb el revisionisme, la gent que sí ho va viure, va deixar tota aquesta època i tot el que comporta, enrere; renunciant a això i adherint-se en l’actualitat a les formulacions teòriques de la doctrina marxista-leninista.

En qualsevol cas, farem al lector un breu resum del procés anterior, perquè puguin comprovar que les declaracions abocades per aquests personatges no són més que tonteries.
El camarada més veterà d’aquest grup de joves que citen, va començar a militar en la UJCE l’any 2004, i no va saber de l’existència de fraccions dins de les joventuts o del PCE fins a 2006-2007. Aleshores, el PCE Viu, capitanejat per Nines Maestro, ja no existia; s’havien escindit del PCE, passant a denominar-se Corrent Vermell. El PCE viu, no eren més que una fracció revisionista com pogués ser-ho qualsevol altra, sense tenir gens de revolucionari. En aquest sentit, qualificar-nos com a fills del PCE Viu, no és més que un desig absurd, una il·lusió dels revisionistes que alguna cosa, més enllà de tres persones, queda de lo seu. Lamentem comunicar-los que, igual que la seva cèl·lula, el PCE Viu està mort. És de ressenyar que a la seva antiga cap la tinguin a la seva pàgina web amb una diana, més quan aquests “demòcrates” de Villaverde reneguen de la violència com una eina de classe, com han deixat veure en el seu escrit, traient-nos a tots una vegada més del dubte de si estem davant uns revisionistes o no, si és que a algú encara li cabia el menor dubte.
Prosseguim. Aquest grup del qual parlen es va integrar en la UJC-M i, posteriorment, en el seu procés de ruptura amb el revisionisme, van acabar recalant en el PCPE, abandonant l’estructura revisionista del PCE. Va ser sortir de la paella per caure en les brases, i es va sofrir un procés similar, en la qual la fracció més dretana del PCPE va impulsar, saltant-se qualsevol tipus de democràcia interna, a depurar als camarades que seguien amb el seu procés de denúncia del revisionisme dins del PCPE, a la qual cosa aquests van abandonar aquest monstre revisionista abans que es produís l’expulsió.

Així, aquest grup de camarades va fundar en 2009 Reconstrucció Comunista. En aquest moment ve el millor del text, en el qual se’ns acusa de radicalitzar-nos, de trencar amb el “comunisme oficial”, i aquí és en l’únic aspecte que els anem a donar la raó perquè és del que més orgullosos esteim: del procés ideològic, no només orgànic, de ruptura amb el revisionisme. Vam trencar amb el revisionisme i ens formam en el marxisme-leninisme de manera disciplinada. Va ser un procés que venia des de la mateixa fundació, però que va saltar a la llum efectivament en 2011, quan confrontarem de forma pública amb les múltiples organitzacions dretanes que es proclamaven a si mateixes comunistes. Unes organitzacions tan revisionistes com els nostres “amics” de Villaverde però, sens dubte, amb major rellevància, sent per tant, en major mesura, enemics al marxisme-leninisme, doncs són aquelles, i no aquests personatges, els qui tenen major influència sobre la classe treballadora.
La cèl·lula de Villaverde ens va demanar una reunió en la qual ens van presentar un esborrany amb lloances a la nostra organització. Era un document eclèctic que condemnava a IU i en el qual tothom tenia cabuda, on la lluita ideològica brillava per la seva absència. La seva visió del Partit és la típica del partit de masses de la II Internacional. No volen reconstituir el Partit, ni la unitat dels comunistes en un sol partit. La seva intenció és la de recuperar el PCE, la vella estructura revisionista sense més, allunyant aquest d’IU. Per descomptat, se’ls va dir que encara no havien trencat amb el revisionisme, i fins que no ho fessin no hi havia res a parlar. Aquella negativa observam que no els hi va caure molt bé. Una cosa és ser ferma i una altra ser una secta familiar, com efectivament són aquests infames.

La raó per la qual decidim abandonar la Plataforma contra la Guerra, va ser ben senzilla: aquests individus desitjaven realitzar un viatge amb totes les despeses pagades a Síria, organitzat per la mateixa ambaixada siriana. L’objectiu dels nostres amics de Villaverde era vendre’s per un viatge als reaccionaris i, per descomptat, no anàvem a permetre que ens fessin partíceps d’aquesta infàmia, més quan nosaltres sí que hem estat i som actius en la solidaritat internacional amb Rojava i la lluita del poble sirià contra l’agressió de l’imperialisme.
Amb el que respecte al model organitzatiu de Reconstrucció Comunista, el centralisme democràtic, l’ús de la violència com a instrument revolucionari i la formació marxista-leninista, la seva crítica és un absurd. Els convidem a llegir els nostres documents i tenir encara que sigui el més mínim coneixement sobre els nostres posicionaments, abans de construir teories tan bastes sobre la nostra organització, tan falses i tan fàcils de desmuntar. Sobre el de la “nova ideologia comunista”, els recomanem que llegeixin una mica més enllà del seu amic Paco Fruits, perquè els hi fa falta. En el que a matèria de relacions internacionals es refereix, Reconstrucció Comunista és membre de la ICOR, Coordinadora Internacional d’Organitzacions i Partits Revolucionaris, de la qual formen part desenes d’organitzacions i Partits de tot el món. Cosa pública i visible. On estan ells? On han d’estar, amb els seus, donant suport a a moviments anticomunistes des del seu ordinador.

A hores d’ara, intenten donar lliçons de coherència, quan la seva aposta és recuperar el PCE revisionista. No tenen vergonya, haurien de prendre l’exemple del PCE Viu i desaparèixer.
No volem ressenyar més sobre el seu article, però ens veiem en l’obligació de fer-ho amb aquest extracte: “Gradualment, en la Comunitat de Madrid, es va ser obrint un fossat entre aquelles organitzacions que buscaven resultats organitzatius i polítics a curt termini i aquelles que ens plantejàvem objectius més generals, en el marc del camp anti-imperialistes, en la lluita per la III República, o en l’exigència d’una Vaga General.”

Objectius més generals? Es pot ser més economicista? O és que estan acumulant forces per al PCE?
Veient la seva web, un es pot fer una idea ràpida de la poca credibilitat i serietat d’aquests tres senyors, atenent als fotomuntatges i altres imatges que apareixen a la seva web: dianes en les quals s’insereix la cara de persones, cartells de produccions de Hollywood en els quals resa “això és el Partit Comunista!”, un apartat dedicat a “sectes comunistes”, en el qual s’inclou a RC juntament amb el PCPE i IC (i després van a manifestacions amb els seus adhesius; Déu els cria i ells s’ajunten); cartells en els quals es mana a enviar a persones al gulag, logos d’El Corte Inglés modificats, uns altres en els quals es reivindica a Gadaffi al costat de Stalin, cartells de la CGT, suports a l’actual R.P. Xina, etc. Tot això unit a una falta total de documents o línia ideològica, bolivarianisme barat, suport al reaccionari president sirià Al Assad, reivindicant a Mao i a Deng Xiaoping. I a damunt, sobretot això, pretenent recuperar el PCE.

I com a colofó, si entram a fer un ràpid anàlisi dels seus membres, el seu propi dirigent és militant històric del Comitè Central del PCE, mamporrero de Paco Fruits, i persona que es creix d’haver estat dels impulsors d’Anguita.
Aquesta gent són una broma, molt coneguts a Villaverde per pintar PC Villaverde amb la “A” d’anarquia. Visqui la coherència!
Hem contestat a aquest escrit, que ni entrarem a valorar, ja que estem segurs que després de la nostra resposta, el lector ho podrà qualificar com es mereix. Com vam dir al principi, l’única cosa que ens incitava a contestar, era l’interés pels aspectes històrics.
No perdrem ni un segon més si no tracten qüestions ideològiques allunyades dels seus enunciats de Salsa Rosa.

Anuncis
16
oct.
14

[Fotos i vídeo] Acte-xerrada 27S: Justícia Popular

El passat 27 de setembre, des de Reconstrucció Comunista es va organitzar un acte-xerrada en memòria dels cinc últims revolucionaris afusellats per la dictadura feixista.

Aquest acte va comptar amb la col·laboració de tres ponents, camarades militants de la lluita antifranquista que van analitzar per al gran nombre d’oïdors, la realitat de la lluita contra un Estat feixista, el revisionisme i l’engany massiu que va suposar el canvi d’estratègia de dominació per part de la burgesia, de la dictadura terrorista oberta, a la democràcia burgesa, sustentada en l’alienació.

Adjuntam aquí el vídeo de l’acte-xerra per a aquelles persones que no van poder assistir.

15
oct.
14

Manifestació Antifeixista 12-0

El passat diumenge 12 d’octubre, els antifeixistes de l’illa vàrem donar-mos cita a Pç. Pedro Garau per iniciar una manifestació que acabaria davant Cort, baix el lema “12 d’octubre, res a celebrar”.

Un cop més els antifeixistes vàrem demostrar que rebutjam rotundament la celebració de l’extermini que suposà la conquesta de les Amèriques. Una conquesta, que és emprada des d’aleshores, tant per la burgesia com pel feixisme com a símbol d’unitat i orgull nacional.

“Desenes de persones, contra la hispanitat i el feixisme a Palma” Ara Balears

Manifestacio-antifeixista-Palma_ARAIMA20141012_0245_5

10
oct.
14

MANIFESTACIÓ ANTIFEIXISTA 12-O

cartell 12o

El pròxim 12-O tots els antifeixistes de l’illa hem d’acudir a la manifestació, convocada a la Plaça Pere Garau, per demostrar al feixisme que sa nostra unitat i valentia és sa seva derrota!!!

12-O RES A CELEBRAR!!!

07
oct.
14

Es constitueix JG(B) Rivas-Vaciamadrid

Versión en castellano

Es constitueix JG(B) Rivas-Vaciamadrid.

Després del desenvolupament tant a escala quantitativa com qualitativa que Reconstrucció Comunista està experimentant, i gràcies al treball que els camarades realitzen, anunciam la materialització del naixement de la cèl·lula de JG (B) en Rivas-Vaciamadrid.

Jove Guàrdia (Bolxevic), organització juvenil de Reconstrucció Comunista, té com a principal objectiu apropar la línia marxista-leninista a la joventut, actuar com a escola de quadres i professionalitzar als militants en la seva tasca de liderar al proletariat revolucionari cap a la conquesta del Poder. En aquest sentit, assumim com a pròpies les paraules del camarada Lenin:

“(…) les tasques de la joventut en general i de les Unions de Joventuts Comunistes i altres organitzacions semblants en particular, podrien definir-se en una sola paraula: aprendre.”

-Tasques de les Joventuts Comunistes, V. I. Lenin.-

Però aquest aprenentatge no ha d’entendre’s únicament com una reclusió a l’estudi del marxisme. La dissociació entre teoria i pràctica, com a desviació antimarxista, ha de combatre’s sense miraments:

“Els nostres discursos i articles d’ara no són simple repetició del que abans s’ha dit sobre el comunisme, perquè estan lligats al nostre treball quotidià en tots els terrenys. Sense treball, sense lluita, el coneixement llibresc del comunisme, adquirit en fullets i obres comunistes, no té absolutament cap valor, perque no faria més que continuar l’antic divorci entre la teoria i la pràctica, que era el més nociu tret de la vella societat burgesa.”

-Tasques de les Joventuts Comunistes, V. I. Lenin.-

Així mateix, donat el context en el qual ens trobam, en el qual les diferents organitzacions revisionistes i reformistes tenen cert pes (recordem que l’Ajuntament de Rivas-Vaciamadrid està governat per Esquerra Unida, que les organitzacions dretanes per antonomàsia, UJCE/PCE, posseeixen regidors en aquest Ajuntament, i que la “nova” socialdemocràcia anticomunista, Podem, va ser la formació política més votada en les darreres eleccions europees), consideram, d’acord amb la línia de Reconstrucció Comunista, la lluita contra el revisionisme en totes les seves formes, com una tasca crucial i immediata, tenint en compte l’estat del moviment comunista estatal.

“No hi ha terme mitjà: els principis vencen, els principis no es «concilien»”.

-El marxisme i la qüestió nacional, I. Stalin.-

“Els marxistes leninistes no són ni sectaris ni amplis, són revolucionaris ferms en els principis, però flexibles en la tàctica.”

-La lluita contra el revisionisme, i el moviment revolucionari i d’alliberament en l’etapa actual, I. Hoxha.-

06
oct.
14

Olarieta, s’il.lustradíssim en incultura.

Quant sorpresos ens hem trobat a Reconstrucció Comunista en trobar-nos a les xarxes un article d’Olarieta responent al que vàrem escriure a la nostra revista teòrica número 4 contestant al PCE(r) (1).

Després ens acusaran d’assenyalar-los davant l’Estat, o de voler-los veure entre reixes i altres bajanades a les quals ens tenen acostumats. Maldament que ens pesi donar-li sa raó al MAI (2) en qualque cosa, ens recorda el conflicte que van tenir amb els mateixos, en el qual aquests, per un succés similar, els hi deien que no hi havia res més trist i ridícul que ser delator de sí mateix, i acusar a sa resta de cometre ses errades que ells mateixos, i en exclusiva, cometen. Una vegada més. En aquest cas Olarieta continua per sa senda de la neciesa.

No els hi seguirem el joc en aquest sentit.

Poques vegades ens podrem trobar amb un text en el qual xerrant “tant”, es pugui arribar a dir tan poc. Les limitacions teòriques surten a la vista, les misèries afloren a la superfície.
Només començar el text, se’ns anomena “cheerleaders de l’oportunisme” per no ser uns seguidistes, uns pusil·lànimes, i ser combatius contra el revisionisme sigui del tipus que sigui. Si per això som uns cheerleaders, dir que estem orgullosos d’això. Sempre serà millor que ser l’apuntador dels esquerrans, del revisionisme, com és el cas d’Olarieta.
Ses ¾ parts de s’article no són més que un còpia enganxa dels Manuscrits de Marx del materialisme bàsic. Quan entrem en s’anàlisi que realitza el mateix, és on podrem veure sa simplicitat i falta d’anàlisi. Veiem sa seva incapacitat per veure lo més bàsic de la nostra línia i intentar interpretar-la.

Vegem què desenvolupa:

No sabem encara, ja que l’article d’Olarieta té un 0 en aprofundiment, què té d’erroni o en què es contradiu el que afirmem sobre l’alienació amb el que Marx va enunciar en els Manuscrits d’economia i filosofia, i fins i tot amb els extractes que cita.

És que l’alienació, la manipulació dels obrers perquè no siguin conscients de la seva explotació, perquè es tanquin en la seva feina i no siguin conscients del món que els envolta, és a dir l’alienació econòmica que parafraseja Olarieta, no genera al seu torn una alienació política? Què fa que els obrers no es revoltin contra l’ordre establert sinó la inconsciència del que els envolta? És que no és una eina principal en la dominació democràtica de la burgesia? És que hem dit que en la dominació autoritària desaparegui l’alienació? És que neguem que només es resoldrà mitjançant la revolució i la implantació del socialisme i la fi de l’explotació assalariada? (3)

Poden intentar rissar el ris mil vegades, però sa veritat és sempre revolucionària. I els seus manipuladors arguments són massa fàcils de desmuntar. A Olarieta li passa com a tots els maoistes: lo que diu bé, ho copia dels clàssics; qualsevol cosa que desenvolupa ell, no són més que mentides, tergiversacions i errors teòrics.

L’“ilustradíssim” Olarieta ens intenta donar lliçons i anomena fins i tot absurd al nostre llenguatge per dir que la dominació democràtica és la millor envoltura del capitalisme. Se’n riu a riallades de nosaltres, pobres de nosaltres.

De fet un dels seus sequaços, igual d’il·lustrat que ell, a la pàgina on han difós l’article ens repta a trobar cites que contradiguin això que comenta *Olarieta. La qual cosa, és clar, és impossible. Però mira per on

“L’omnipotència de la “riquesa” és més segura en les repúbliques democràtiques, perquè no depèn del mal embolcall polític del capitalisme. La república democràtica és el millor embolcall polític que pot revestir-se el capitalisme, i per tant el capital, en dominar (a través dels Pakhinski, els Chernov, els Tsereteli i companyia…) aquest embolcall, que és el millor de tots, fonamenta el seu Poder d’una manera tan segura, tan ferma, que cap canvi de persones, ni d’institucions, ni de partits, dins la república democràtica burgesa, fa vacil·lar aquest Poder. Cal advertir, a més, que Engels, amb la major precisió, anomena al sufragi universal arma de dominació de la burgesia. El sufragi universal, diu Engels, traient evidentment els ensenyaments de la llarga experiència de la socialdemocracia alemanya, és “l’índex que serveix per mesurar la maduresa de la classe obrera. No pot ser més ni serà mai més, en l’Estat actual”.” (4)

Vaja, vaja, resulta que en comptes de boquejar tant haurien de llegir una mica més i deixar de xerrar des d’un púlpit, o creurer-se que ho fan, encara que xerrin des d’un pou de misèria i putrefacció. Serà que no som els únics que xerram dels embolcalls del capitalisme.

Prosseguint en la nostra confrontació davant els seus arguments simplistes de la seva errònia caracterització de l’Estat, volem fer la nostra aportació a l’MCE per un correcte posicionament pel que fa a mètodes de dominació:

La pujada del feixisme al poder no és un simple canvi d’un govern burgès per un altre, sinó sa substitució d’una forma estatal de la dominació de classe de sa burgesia -democràcia burgesa- per una altra, sa dictadura terrorista oberta. Passar per alt aquesta diferència seria un error greu, que impediria al proletariat revolucionari mobilitzar a les més àmplies capes dels treballadors de la ciutat i del camp per a lluitar contra l’amenaça de la presa del poder pels feixistes, així com aprofitar ses contradiccions existents en el camp de la mateixa burgesia. No obstant això, no menys greu i perillós és l’error de no apreciar suficientment el significat que tenen per a la instauració de la dictadura feixista les mesures reaccionàries de la burgesia, que s’intensifiquen actualment als països de democràcia burgesia. Mesures que reprimeixen les llibertats democràtiques dels treballadors, restringeixen i falsegen els drets del parlament i agreugen les mesures de repressió contra el moviment revolucionari.(5)

Creiem que no és difícil veure en quin moment, dels anunciats més amunt per Dimitrov, ens trobem. No estam en una dictadura terrorista oberta, com diu Dimitrov, estam en aquest procés d’intensificació de les mesures reaccionàries. Com bé s’indica, no comprendre les diferències que això implica és perjudicial pels interessos de la classe obrera. La “clandestinitat absoluta” que propugnen els nostres il·luminats, que únicament ho és en el nom, només condueix a la confusió de la classe obrera, que pot caure en l’error de creure que sota la dictadura terrorista OBERTA l’organització del partit d’avantguarda pot ser tan laxa en ses seves mesures de seguretat. La seva errònia anàlisi respecte a la caracterització de l’Estat es refereix, es tradueix en els greus errors organitzatius dels quals emmalalteixen.

Volem agrair el còpia-enganxa dels manuscrits de Marx, amb això aconseguirem que el seu entorn llegeixi alguna cosa a part dels seus documents plens de desviacions. Sempre està bé llegir als clàssics, però haurien de tenir en compte per a la pròxima vegada, que el marxisme no és un dogma, i que haurien d’aplicar la teoria a la situació concreta, i no intentar forçar-la per justificar la seva línia errònia i la seva visió antimarxista de la caracterització de classe de l’Estat espanyol.

Notes:
“L’Estat i la seva caracterització” “De Acero nº4”
https://www.nodo50.org/mai/documentos/mai/eldebate/capia.htm
“Manuscrits d’economia i filosofia” Primer Manuscrit.
“L’Estat i la revolució” Lenin. Pàg.50. Aliança Editorial 2006.
“L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme” Dimitrov.

Juan Mesana

06
oct.
14

Ens traslladam de Facebook!!

Català:
Ens complau informar-vos que Reconstrucció Comunista Mallorca es trasllada d’ara endavant al seu nou perfil de Facebook: ttps://www.facebook.com/RCaMallorca

Castellà:
Nos complace informaros que Reconstrucción Comunista Mallorca se traslada de ahora en adelante a su nuevo perfil de Facebook: *ttps://www.facebook.com/RCamallorca




Contacta amb nosaltres:

colectiurcm@gmail.com

stalin, pravda nº302 (1929)

"Podeu tenir la seguretat, camarades, de que estic disposat a seguir entregant a la causa de la classe obrera, a la causa de la revolució poletària i el comunisme mundial totes les meves energies, tota la meva capacitat, i si fora necessari, tota la meva sanc gota a gota"

Pàgina estatal R*C

R*C Euskal Herria

R*C València

R*c Catalunya

R*C Andalucía

ferratines